Guerrers de la Vida Març 7, 2008
Posted by jaumesoler in General.Tags: amor, camp de batalla, guerrers, mort, vida
trackback
Que n’és d’estrany aquest sentiment, l’amor…
Tot d’una t’omple com et pot deixar desarmat. De què en fem d’aquestes coses petites que ens ajuden a tirar endavant? Com n’és també d’estrany aquest sentiment de solitud.
Sabeu quan d’amor pot arribar a moure un petó, una abraçada, una mirada?
Pura energia. És el que realment mou aquest món. Saps també conèixer les teves pors, la por al rebuig, al fracàs al desamor?
Quantes ferides hem de rebre en el combat per considerar-nos vençuts? Quantes fletxes han de ferir el nostre cor per donar-nos per morts? Quan d’amor fa falta per poder aixecar-nos quan l’enemic ens considera vençut?
Només un pessic.
Sols fa falta que ens deixem impregnar per cada un d’aquest moments. Per trencar les llances i dir AQUÍ SÓC JO I NO EM DONO PER VENÇUT!
Quants enemics fan falta per vèncer’ns? Tots els que vinguin! Totes les pors i angoixes que gosin creuar-se per la nostra mirada. Tots i cadascun dels reptes que la vida ens posa al davant.
Hem de conèixer el camp de batalla, fer-nos forts amb ell, deixar-nos que ens ensenyi cada un dels racons, fins i tot explorar els més foscs i tenebrosos. Alçar la mirada al cel, mirar directe al sol en un dia d’estiu si cal. Saber conèixer els nostres punts febles i que els vegi l’enemic, que no ens enganxi desprevinguts. Saber escollir les millors armes. Potser aquell dia seran les més pesades, però seran les que ens faran vèncer.
Saber mirar als ulls a l’enemic i fer-li saber que no li tenim cap por, que li desitgem el millor a la vida, sigui quin sigui el vençut. Saber-nos acompanyar dels millors amics per lliurar la batalla, aquells que saps que no et deixaran quan estiguis mal ferit, saber que hi són. Pensa però que la batalla l’hem lliurar sempre sols i la lliurarem sempre sols.
Guerrer de la vida, fes servir les teves millors armes, tan de dia com de nit. No abaixis mai la guàrdia i pensa també en el teu descans. No et faci por la mort, aprèn a mirar-la als ulls, saber que sempre hi serà i que ens convertirà en immortals una i altre vegada. Potser el proper camp de batalla serà diferent però el temps no passa en va, i l’experiència ens ha fet més forts i vius.
Tal com cada dia surt el sol, sempre restarem aquí, potser convertits en amor pur algun dia o viatjant en aquesta eternitat, com un sol, un tot.
Guerrer de la vida no pensis en la victòria ni en la derrota, concentra’t en la batalla.
Deixa’t impregnar per la llum i la claror del sol, del vent, de les estrelles, de l’experiència de cada arbre, cada bri d’herba. Quan pensis que necessites un descans resta una temporada a la vora del riu, pren-te’l. No deixis que les teves pors et vencin.
Jaume Soler, 15 Febrer de 2008.
melodia de la vida!
En un principi és un text ben escrit, si bé un xic massa trist, però a mesura que el llegim es va obrint un petit raig d’ esperança i optimisme, com si a cada ratlla que avances en la lectura hi veiessis més clar. Les paraules obren el sentiments i passes a parlar de segona persona del singular a segona del plural, d’ alguna manera el transmetre la teva por, o la teva inquietud, aquesta s’ allibera, com més obres el teu cor, aquest més es sosega, es va tranquilitzant.
Crec que a vegades no cal ser guerrer de la vida, si no simplement o difícilment viure.
Gràcies per la crítica!
No hi haurà cap més escrit? Crec que tens molt a dir!
Hola Anna! Doncs últimament estic poc creatiu
Em falta una mica d’empenta, però ja ho anem trobant…
Mentrestant crec que és important que ens informem per estar al dia de tot el que està passant al món, la crisi alimentària i la crisi del petroli que ara ja van relacionades a través de diversos articles que posso més amunt.
Crec que aquesta setmana o la passada sortia un article a Le Monde Diplomatic.
Bé, Jaume, em dmanes un comentari, però parlar de la vida no sempre és senzill; dius moltes coses i les teves paraules dennoten que estas en època de reflexió, has fet un alto en el eu camí per escobrir què val i què no val la pena. No et negaré que la vida és lluita i la lluita no és fàcil, així que et deixo unes paraules de poeta que a mi em fan sentir entesa….
Res no em distreu i m’afeixuga tot.
Potser mai un dolor tent persistent
no m’havia colpit.
I què puc fer?
No espero cap prodigi,
cap canvi inesperat i sorprenent.
Del pou se’n surt fent-se malbé les mans
i potser també els sentiments.
Només vivint,
amb tot el risc i tota l’esperança,
reconduim la vida.
Miquel Martí i Pol
Bones jaumet!
Així que guerrers de la vida eh.. curios el terme GUERRer quan prediques sobre amor jeje q soc torrecollonsis eh canvi el titol i posar AMORERS!! eing?! pero molt bé que escriguis i escriguis sobre sentiments i idees. Ah i per cert jaimitu tu i jo ja som immortals, tu t’has mort mai? jo tampoc!! som immortals!!
Ara en serio les filosofies personals sobre la vida sempre són curioses. Jo sempre he pensat que més que un “combat amoros” nose pas com dir-ho, un no rendir-se mai, un fes l’amor i no la guerra, etc etc etc sempre he pensat que la vida és un acudit, potser dolent, però un acudit. La vida consisteix en passar-ho bé, no ens enganyem, i això només s’aconsegueix quan la gent que t’envolta és feliç. La vida és un putu acudit, q no vol dir q sigui una broma. Quan tu expliques un acudit la gent del teu voltant és un xic més feliç, potser només un nanosegon, però ho és i això, encara que tu ja sapigues l’acudit, q sigui dolent, q sapigues com acaba, també et fa ser més feliç. no? potser jo també hauria de fer un blog? jejeje va os deixo ja q ara fotria un rollo important sobre la idea de les minories absolutes de pensament i les filosofies d’acudit. Au jaumet segueix pensant!!
i per despedir-me un acudit friki com tu:
Com es diu butanero en elfic?
Eldel Gas
au rieu!!
Molt bo l’acudit i molt bona la reflexió. Podriem enfocar la vida com un acudit dels monti! Seria molt divertida!